Avui dia, apropar-se a l’eloqüent metàfora premonitòria de Txèkhov sobre l’Hort dels Cirerers ens pot donar perspectiva i distància per assumir el nostre present. La desaparició d’aquell hort pot servir de mirall a la nostra pròpia incertesa respecte dels temps que s’acosten.

 La nova versió deixa de banda les trames secundàries per poder apropar-se més nítidament a l’essència de la mirada de l’autor: la fragilitat dels éssers humans quan han d’enfrontar-se amb les turbulències dels seus temps, l’adeu obligat al casal on se sosté la intimitat ancestral, i el vertigen davant un mon nou, inintel·ligible, que segresta les ancianes maneres de conviure i obliga a confrontar-se amb el buit.

Divorciats de la naturalesa, podrem deixar d’enyorar la blancor dels arbres fruiters? Potser sommiar en jardins idíl·lics ja és part del passat.

Com Liubov, fugim, no sabem què fer per salvar-nos. No tenim cap imatge real que projecti un futur humanista d’assossec i esperança.