I a qui podria no interessar la poesia i la seva forma i la manera en què la forma de qualsevol  poema impregna a escala la seva època, i la manera en què alguns poemes albiren o bé obren la següent? I qui podria no voler llegir cinc-centes pàgines sobre un dels moments més vibrants de la poesia feta dins i fora del llibre, alhora que es desfeien i refeien la resta de límits i consensos de l’ordre polític i estètic que van representar els anys seixanta i setanta? I què deu voler dir sobre les nostres maneres de llegir —i per tant d’estar—, relacionar-nos i comprendre avui el fet que gairebé tota la poesia o forma verbal intensificada i no muslificada soni rara, difícil, lenta i problemàtica? I no deu ser aquesta aparença de dificultat (o ideologia de transparència) un dels obstacles que avui defineixen el nostre fer i el nostre saber: el que podem fer, el que fem per saber i el que podem saber?

A partir de la publicació d’El momento analírico, de María Salgado, per l’editorial Akal, les professores Selina Blasco (UCM) i Virginia Trueba Mira (UB) conversen amb l’autora sobre el llenguatge no només com a material de la poesia i l’art, sinó com a luxe descartat per l’economia informacional del neoliberalisme, del canvi que suposa en la pintura la presència del text, d’una possible història alternativa de la poesia feta a Espanya que trenqui amb alguns mites de la hispanística canònica, i d’una reanàlisi transfeminista dels arxius, històries i genealogies que doni la volta també a les neoavantguardes del segle xx que s’analitzen al llibre.

El momento analírico, de María Salgado, és a la vegada un relat i una poètica de la ruptura de les formes escrites que va tenir lloc a Espanya entre 1964 i 1983. A partir d’una col·lecció que inclou treballs de tendència fluxus, poemes concrets, primeres temptatives de performance, publicacions d’artistes conceptuals i obres d’Aníbal Núñez, Isidoro Valcárcel Medina i Rogelio López Cuenca, va construint una lectura del canvi del so de les arts verbals del segle xx al revers de la  melodia letàrgica del lirisme de postguerra. Aquesta operació pot ser llegida com una història de la segona onada de l’escriptura expandida del segle o, millor, com una història expandida de la poesia feta dins i fora del camp literari en un període de febre d’innovació en el qual el món va poder canviar les bases (i la contracultura va somiar fer-ho). Un moment de lucidesa sobre el que pot ser un artefacte poètic. Una incisió de la manera en què es veu el que hi ha, que, com va dir Gertrude Stein, depèn de com es faci: de com facin les coses els qui estiguin fent les coses. Qualsevol cosa. Un poema, per exemple.