A principis dels vuitanta, Einstürzende Neubauten van recollir les runes i la ferralla que els oferia el Berlín Occidental, traçant una línia de reflexos oxidats que uneix el dadaisme amb el rock industrial, obrint la comporta a una història secreta de la música popular. Van néixer d’un estrèpit destructor, però al llarg de quatre dècades han après a apreciar els contorns seductors del silenci, alçant-se com un far de l’avantguarda en perpetu moviment, que ens convenç que una planxa de metall pot ser un instrument tant o més versàtil que la guitarra elèctrica, i que les recitacions i udols sobrehumans de Blixa Bargeld són la veu d’un vell continent sempre a la vora del col·lapse.