A mig camí entre la instal·lació artística i les noves dramatúrgies, PYGMALION’S DEATH [Una habitació] reflexiona sobre els interessos ocults d’una narrativa oficial de la Història de l’Art que ha modelat l’imaginari i el pensament occidental, i que ha condemnat a la dona artista -o a la dona, en general- a la figuració perpètua.
Amb ecos de la literatura de Virginia Woolf i de les performances de Yoko Ono, i de la manera de veure del Berger i de la pel·lícula Inception, de Cristopher Nolan, en aquesta edició número 1 de PYGMALION’S DEATH [Una habitació], L△ST ens convida a recórrer els neguits i les preocupacions d’una artista dedicada constantment al seu art, però obligada a exercir com a musa dels altres. I ho fa a través de la mirada i el pensament de la performer Gaia Bautista.
El text ha rebut el premi d’escriptura Carme Montoriol 2022 en el marc del programa Barcelona Ciutat de la Literatura de la Unesco.

L△ST (LaSantísima Trinidad)
És un estudi de creació escènica que treballa al voltant de la instal·lació, de la performance i del text, i que centra el seu interès en els processos relacionals i en la concepció del públic com a agent actiu en el desenvolupament de les seves peces.
En aquesta proposta, la companyia uneix el llenguatge escènic amb l’artístic i, com ha demostrat en anteriors muntatges, busca oferir als espectadors altres maneres de pensar i relacionar-se amb l’escena.

CONTEXTUALITZACIÓ DE L’OBRA
La ficció construeix realitats, i el mite de Pigmalió va inaugurar la idea de la genialitat de l’home al món de l’art. I continua plasmant què passa a les galeries i als museus: la dona, relegada al paper de recipient buit, de musa, no és pressa seriosament al món de l’Acadèmia.
PYGMALION’S DEATH [Una habitació]  parteix del mite d’Ovidi per elaborar un assaig performatiu que explora la idea que, de nou, sempre decideixen els mateixos a través del mateix modus operandi; i no parlem només de decisions polítiques, econòmiques, etc… En aquest cas, l’hegemonia patriarcal s’encarrega de dir-nos què veure i a qui mirar, què és bell i què esperar d’una dona.
Amb un format que transita per l’stand-up comedy, les noves dramatúrgies i el videoart, el muntatge dona vida a una estàtua en directe, crea un videoclip davant dels ulls dels espectadors, incorpora el llenguatge dels memes, arreplega a tots els aprenents de pintors de la ciutat, discuteix amb la reencarnació (en vida) de Judith Butler i eleva a la nostra performer a la categoria de nou cànon estètic occidental.