I si el teatre fos un espai entre el cel i la terra, entre el passat i el futur? Què passaria si aquest lloc fos poblat, alhora, de records de quan els humans no estàvem desvinculats de la naturalesa i de les actuals profecies de la fi del món?
Una Dona sola a l’escenari tracta d’indagar en el nostre instint de preservació; a partir d’una intensa relació amb la vibració sonora, evoca la primitivitat per a desplegar una varietat d’estats físics, es transforma un cop rere l’altre, amb la voluntat de parlar de la finitud i els “esdevenirs” de la nostra espècie.