Primera proposta de Castellucci al Liceu.

Embolcallada en una aurèola de misteri, l’enigmàtica i extraordinària Missa de Rèquiem no és només la culminació d’una etapa en l’obra tardana de Wolfgang Amadeus Mozart, dedicada a la música religiosa, sinó el cim de la història de la música.

Truncada per la prematura mort del compositor durant el seu procés de creació i veritable document autobiogràfic, aquesta obra va més enllà del tractament de la mort i del judici diví. Mozart genera una acció dramàtica capaç de renovar el gènere sacre, on l’expressió vocal sobresurt per il·luminar una experiència desbordant.

El seu deixeble Franz Xaver Süssmayr, que ja l’havia assistit en obres coetànies com La flauta màgica o La clemenza di Tito, va completar una partitura al voltant de la qual persisteixen nombrosos interrogants: Mozart va plantejar la qüestió de la mort, però la seva pregunta va quedar sense resposta. Mozart va saber expressar, a través d’aquest text de la litúrgia cristiana, tots els estats d’ànim: des de la por del Judici (Dies irae) a l’esperança de la clemència de Déu (Kyrie), de l’angoixa del patiment inútil (Recordare) a la certesa d’un més enllà ple de llum (Luceat eis).